dimecres, 31 de març del 2010

Diccionari per a Ociosos.

Casa :


Es la primera paraula que se m’ha acudit amb la lletra C, però m’he adonat que d’aquesta paraula es pot treure molt de suc.


Començaré parlant d’aquelles persones que no en tenen, quina llàstima veritat? No sé quina ha de ser la sensació de que poc a poc es va apropant la nit, i tu no tens cap lloc on poder refugiar-te, que arriva la foscor, el fred, el perill i l’únic que tens es un simple banc dur, per poder descansar , i uns trossos de cartró.


En segon lloc parlaré d’aquelles que almenys tenen casa, però que no es massa luxosa per així dir-ho, es a dir, aquelles que viuen en uns simples suburvis, cases velles, no massa resistents, i molt menudes, on moltes vegades han de conviure moltes persones en unes condicions pessimes. La veritat es que després d’aquesta reflexió em senc molt afortunada, considere que jo forme part d’aquell grup de persones, que no tenen un palau, però que tenen una casa molt bona. En primer lloc gran, amb suficients habitacions per a no haver de viure tots amuntonats. També em senc afortunada per poder tindre una cassa, a una urbanització, que s’anomena l’Abeller on passe els meus estius, que per cert, es allí on visc moments inolvidables. Quan la meua mare era petita, bueno ja tindria uns 14 anys, els meus avis van comprar un solar a una urbanització a la carretera l’Alcora, ja que als estius a Castelló feia molta calor. Encara que molts estius baixaven al grau a una alqueria que tenia la meua vesavia, els abellia canviar, i tenir una casa d’estiu propia, així que van comprar aquella casa. Desde que he sigut ben petita, per no dir desde que he nascut, tots els meus estius els he viscut a l’Abeller, i hi ha’n moltes vegades que m’he parat a pensar en que haguera sigut de la meua vida si als meus avis no se’ls haguera imaginat comprar aquell solar. He fet amics increïbles, i d’aquells que son de veritat.


A la parcel.là convivim un munt de persones però la casa es prou gran. Allí a l’estiu estem, els meus avis, els meus tiets, les meues cosines, el meu pare, la meua mare, el meu germà i jo, som un total de deu persones, així que us podreu imaginar lo divertit que son els sopars que som quan coïncidim tots.

De tots els dies que he vigut a l’Abeller m’agradaria destacar un. Era un 5 de maig del 1996, les 4 de la vesprada aproximadament, estava celebrant el meu natalici allí, amb un munt de persones, en seriem un total de més de 40 persones, la meua mare estava embarassada del meu germà menudet, i a l’hora de bufar les veles, la meua mare es va ficar de part, així que vaig haver de bufar les veles corrent, i els meus pares van eixir disparats cap a l’hospital. Hores després va naixer el meu germà i sense cap dubte, es el millor regal d’aniversari que m’han fet mai, encara que hi ha vegades que ens barallem, ell sap que l’estime com a res en aquest mon.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada