Un amor infinit.

Na Laia tenia dotze anys, filla d’En Ramon i Na Maria de Cebeguera. Vivien en un castell de les terres que havien guanyat gràcies a aquell matrimoni. Un 26 d’octubre, no havia d’ocorrer que res es surtira de lo normal, però per a Laia va ser el canvi a una nova vida. Eren les 6 del mati, quan Roser, la seva serventa, la va despertar, li va dir que ella no era ningú per dir-li res, però que aquell dia anava a ser un gran dia per a ella.
Aquell matí, quan els vassalls del seu pare li portaven el desdejúni, van entrar els seus pares a la seva habitació, fet que no ocorria molt sovint. Es va asseure al llit i li van ordenar als criats que surtiren de l’habitació. Van començar comentant-li les terres que tenien en aquell moment, el lloc que ocupava en la noblesa la seva familia, l’important càrrec que tenia el pare...fins que van arrivar al més important. Havia de pendre en matrimoni a En Jaume de Còrsega. Quan li van dir aquelles paraules, se li va caure el món damunt, només tenia 12 anys i aquell matrimoni suposava el allunyar-se de els seus pares, del seu país natal, i de tot allò que fins a aquell moment l’havia envoltada i li havia donat la seva vida.
El més impactant de tot és que el cassament havia de ser aquella mateixa tarda. Sense que ella pugués dir res, van començar els preparatius.
Na Maria, la seva mare, li va mostrar el vestit que anava a portar, era el vestit que havia heretat de la seva mare, i esta de la seva mare també i així successivament. El temps va anar passant fins que va arrivar el gran moment, la seva boda.
La boda va ser freda, pactada fins a tal punt que el seu futur marit no es va dirigir a ella en cap moment, l’únic que va fer va ser besar-li la mà en vore-la, com a salutació de cortesia.
Na Laia de Còrsega va marxar amb el seu marit fins a les seves terres, va deixar enrere tota la seva vida menys a la seva serventa, que la va acompanyar al seu futur desconegut.
Van pasar dies, mesos, i anys, i ella no suportava la situació que vivia, es sentia sola, ja que habitava en un lloc on no tenia a ningú, el seu marit es pasava els dies fora de casa i ella l’única feina que tenia era servir-li i fer tot allò que ell desitgés quan ell estigués a casa.
Pasaven els dies i la seva vida cada vegada es reduïa a menys, fins que un dia li va proposar a la seva sirventa que anaren a fer un volt pel poble, aquella no podia fer altra cosa que acceptar, ja que estava allí per a fer tot allò que ella volgués.
Van anar a molts llocs del poble que ella desconeixia, el mercat, el prat, el riu...i quan van arrivar a la plaça l’única imatge que se li va clavar entre els ulls va ser la preciosa mirada d’aquell trovador amb el cabell desfet, però va seguir amb el seu passeig.
El trovador en canvi, no va poder seguir amb la recitació de la seva cobla, perquè va quedar atordit, per la perfecció que havia vist en aquella dona.
Es va proposar fer el que fos per aconseguir saber on vivia i qui era aquella dama. Amb el pas del temps va esbrinar que vivia en aquell castell a les afores de la ciutat i que era casada amb En Jaume.
Li va costar deu i ajut però per fi un dia va poder entrar al castell, per a poder recitar aquells versos inspirats en Na Laia, la dona que li havia eclipsat des d’aquell dia. Ella en veure’l va cavil.lar de que li podria sonar aquell home, però després d’alguns moments va caure de seguida.
El trovador amb la preciosa mirada. El trovador doncs, va començar el seu recital i Na Laia es va adonar de que aquelles paraules eren per a ella, però no va voler fer cas.
El trovador en canvi no va deixar de lluitar, i va tornar al palau dia rere dia.
Na Laia intentava resistir, i no ficar-se en embolics, però l’atracció que sentia per aquell jove trovador era tan gran que un dia no va poder evitar-ho i va intentar comunicar-se amb ell com fos, però no trovava moment. Un dia per a sorpresa d’ella, la seva sirventa li va entregar una carta, una carta que li havia donat el trovador.
Ella el va citar al bosc que es trovaba a les afores del castell i li demanava perfavor que sigues discret si no volia que aquella història acabés en tragèdia.
Ell ja estava en el lloc de quedada, però ella no apareixia per cap lloc, buscava i buscava per tots els racons d’aquell lloc pero no la va veure.
Mentres ell esperava la seva estimada estava a la seva habitació a punt de sortir quan va entrar el seu marit, i va tancar la sala en clau. Li va dir que ho sabia tot, que si ella es pensava que el podria enganyar tan fàcilment que estava totalment equivocada, que el seu vassall Jordi de Bromera l’havia vist escriure la carta a aquell trovador. Molt serios es va treure l’espasa i li va a dir que no anava a permetre que una dona es burlara d’ell i la va degollar.
El trovador, encara al bosc, es va desesperar i va decidir anar a palau per buscar la seva estimada, una vegada allí va veure la serventa d’ella plorant i aquesta li ho va explicar tot. El trovador va correr per buscar En Jaume de Córcega per fer amb ell el que ell havia fet amb el seu amor. El va trovar i el va matar. Després d’haver-lo assasinat, ell es va matar, i les seves ultimes paraules van ser “ Morc, perquè es la dona de la meva vida, prefereixo estar mort, que seguir vivint sense ella”.