Trobadors i Trobairitzs.

La poesia trobadoresca és la primera mostra de literatura culta escrita en llengua vulgar a l’Europa cristiana, és el primer exemple de lírica culta d’autor laic en llengua romànica (occità).
La seua aparició va suposar que el fenomen fóra batejat amb el nom de "Renaixement del segle XII".

Cal destacar trés trets fonamentals de la poesia trobadoresca :
- Hi havia un gran nombre de participants que venien de tot tipus de classes socials.
- La poesia trobadoresca tenia una reglamentació molt rigida i extrema de la qual no es podia sortir. la lírica trobadoresca es regeix per unes normes temàtiques i formals molt estrictes i s’organitza en gèneres.
- La tematica. Hi havien dos grans temes que destacaven sobre els altres, en aquesta literatura. El primer la guerra, que servia per a expressar l’odi, la burla..; i segon l’amor que sobretot s’expresava mitjançant les cançons.

Els poetes són famosos per haver desenvolupat un codi d’actituds amoroses envers la dona, anomenat l’amor cortès. L’amor trobadoresc trasllada la realitat jurídica i social de l’època de manera que el trobador esdevé el vassall de la seua dama. L’enamorada és, per tant, una poderosa senyora i l’enamorat, el seu humil esclau, devot fins a la mort i sotmès a ella. El trobador inventa per a la dama un senyal que permet encobrir la identitat de la dona.

Els trobadors i trobaritzs mes importants foren, Bernat de Ventadorn, Arnaut Daniel, Bertran de Born, Isabel de Riquer, Clara d’Anduza...



Els trobadors eren poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Aquests ens mostren l'inici d'una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l'època. El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvisacions.

Les trobairitzs canten als cavallers i trobadors, no als seus marits. L'amor cortès ha de ser gratuït i lliure, i aquestes condicions no es donaven normalment en el matrimoni noble, per tant l'amor veritable no podia existir sinó fora de les normes socials. Si la parella accepta aquest amor neix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit. L'amor, doncs, és perillós.

Hi van haver trobadors i trobairitzs a occitania principalment per tres factors: les croades, les lleis d'herència i el comerç.
El 1095, el Papa Urbà II va fer una crida perquè tots els cristians anaren a Jerusalem per a expulsar els infidels musulmans. Però va resultar ser un estrepitós fracàs i obligà el papa a prohibir que anaren les dones i els xiquets i a procurar que els soldats foren gent més preparada.
Però també va fracasar i les homes es van trovar en molts menys homes a occitania, per això van haver de pendre el control dels feus.

Del caràcter dels occitans es deia que era flexible i tolerant. Segurament hi contribuïa també la barreja religiosa i cultural fruit de l'important paper marítim dels ports occitans, per exemple Marsella.

També les lleis i costums eren distints d'altres contrades. Concretament, les lleis d'herència incloïen les dones i no solament els fills barons. Aquestes podien heretar i això els donava poder polític, i en una cultura on la possessió de la terra era la principal font de poder, disposar de la propietat i poder-la llegar, era, per definició, un acte polític.




L’estatus real de la dona a l’edat mitjana no es corresponia amb l’elevació de la dama de la poesia de l’amor cortès. Quan les dones eren adolescents, eren propietat del pare, i quan es casava, pasava a ser propietat de l’home. Aquest casament es feia per conveniencia total, ja que ambes families guanyaven terres, gràcies a aquest “pacte”.

La dona havia de parir fills i no tenia cap defensa legal, ni se li permetia estar sense marit durant molt de temps.
En cas d'adulteri provat, el marit podia matar la dona i la llei no ho considerava delicte.
També les dones llauradores estaven sotmeses al marit i al senyor.L’església considerava les dones com a encarnacions d’Eva i en la societat foren considerades menors d’edat durant tota l’edat mitjana, ja que sempre es trobaven sota la custòdia oficial d’un home.